Preguntes Freqüents

“El major potencial és la consciència. Això li ajudarà a canviar. Les persones coherents amb allò que pensen, diuen i fan, són més felices”.

Dr. Mario Alonso Puig. Universitat de Harvard.

“El contacte social allibera endorfines. Conrear les relacions socials és essencial per al nostre benestar”.

Tota la psicologia.

“Científics de Harvard han demostrat que reduir les autoverbalitzacions negatives i entrar en el silenci, redueixen les migranyes i el dolor coronari en un 80%. Fomentem les autoverbalitzacions positives”.

Facundo Manes. Neuròleg i neurocientífic. Psicologia cognitiva.

Encara que cada dia està més estès, sol·licitar una consulta a aquest especialista encara provoca reserves, inhibicions o pors.
Aquesta secció respon els dubtes més freqüents

Sobre La Psicologia

Quan necessito anar al psicòleg?

Un tractament psicològic ha d’aplicar-se quan es té un problema que desborda a la persona, és a dir, pertorba el seu funcionament quotidià, o bé li fa patir un intens malestar emocional que s’allarga massa en el temps.

Tenir dies i èpoques dolentes és normal, forma part de la vida quotidiana. La nostra família o amics poden ajudar-nos de manera considerable, ja que només el fet d’explicar les nostres pors, preocupacions i ansietats, redueix significativament el malestar; compartir la tristesa i sentir-nos recolzats, ens alleuja molt. Així que, en resum, necessitem el psicòleg quan veiem que, passat un temps, àdhuc tenint persones que ens donen suport, no som capaços de sortir del “forat”.

En què consisteix una teràpia psicològica?

Entenem la psicoteràpia com una intervenció del terapeuta sobre el pacient, amb la finalitat de promoure una millora en el seu estat psicoafectiu, ajudant a la persona a trobar estratègies adaptatives que li permetin afrontar aquelles situacions que li provoquen ansietat i malestar afectiu, promovent a més l’autoconeixement i l’autoestima.
Mitjançant empatia, comprensió i orientació s’ajuda a la persona a millorar la seva qualitat de vida.

Sobre El Psicòleg

Psicòleg o Psiquiatre? Quines diferències hi ha?

El psiquiatre és un llicenciat en Medicina i el psicòleg clínic, en Psicologia. Així doncs, el psiquiatre se centra bàsicament en medicar, i el psicòleg en aspectes com les emocions, els recursos personals i l’autoestima.

Evidentment, un bon psiquiatre i un bon psicòleg tindran en compte tant els aspectes orgànics com els emocionals.

Com sé si vaig a un bon psicòleg?

És essencial que et sentis a gust, còmode, segur i ajudat pel teu psicòleg.

En la primera sessió ha d’haver-hi una tornada, és a dir el terapeuta t’ha d’explicar què és el què t’està passant, quins són les seves causes, què ho manté, i com treballarà ell/ella per aconseguir una millora o curació, especificant el tipus de teràpia que utilitzarà, a més d’oferir alguns consells que et faran sentir millor. En resum, has de sortir de la primera sessió amb la sensació d’haver estat ajudat i d’entendre el teu problema.

S’ha de tenir en compte que una teràpia psicològica comporta aprofundir molt en les nostres emocions, i això fa que el tractament, en alguns moments, o sessions, sigui dolorós. Una teràpia comporta un esforç considerable d’introspecció i exigeix afrontar aquells aspectes que ens provoquen profund malestar.

Com és un bon psicòleg?

Primer de tot ha de tenir una excel·lent formació teòric-pràctica.

Ha de ser un bon escoltador, no et jutjarà, t’acceptarà incondicionalment tal com ets.

Empàtic, ha de ser una persona amb una gran capacitat per posar-se en el teu lloc. Bones dosis d’empatia són necessàries per poder-te ajudar.

Ha de tenir cert sentit de l’humor, ja que aquest ajuda el pacient a distanciar-se dels seus problemes i analitzar-los de manera molt més objectiva.

A més, el bon psicòleg transmet benestar.

I, molt important, la relació terapèutica no genera dependència, sinó que fomenta l’autonomia del pacient.

Sobre La Teràpia

Com saber si funciona la meva teràpia?
  • Gradualment, la persona ha de sentir-se amb més capacitat per connectar amb les seves emocions i pensaments, sabent-los gestionar de manera que no li desbordin, ja que augmenta la seva capacitat d’autoanàlisi.
  • Augmenta la sensació de major control sobre la vida, la persona se sent més tranquil·la, més tolerant amb si mateixa i amb els altres.
  • S’incrementa la seguretat en si mateixa, l’autoestima i l’autoconeixement.
És eficaç el meu tractament?

La Societat Espanyola de Psicologia Clínica i de la Salut, ha publicat els Tractaments amb suport empíric per a diferents trastorns en adults. D’aquests, només enumero a continuació aquells que tenen relació amb les patologies que es tracten en la meva consulta.
Els tractaments que aplico es corresponen amb els assenyalats a continuació:

TRASTORNS D’ANSIETAT

  • Trastorn de pànic, amb i sense agorafòbia:
    • Teràpia cognitiu-conductual.
    • Exposició en viu.
  • Fòbia social:
    • Teràpia cognitiu-conductual.
    •  Dessensibilització sistemàtica.
  • Fòbies específiques: Exposició en viu.
  • Trastorn d’ansietat generalitzada: Teràpia cognitiu-conductual.
  • Trastorn obsessiu compulsiu: Exposició amb prevenció de resposta.

DEPRESSIÓ

  • Teràpia cognitiu-conductual.
  • Teràpia dinàmica breu.
  •  Teràpia interpersonal.

TRASTORNS PSICOSOMÀTICS
[mal de cap, dolor d’esquena, síndrome d’intestí irritable, etc.]

  •  Teràpia cognitiu-conductual.

Sobre Els Trastorns

Causes de la depressió

Les causes són multifactorials: trobem factors biològics, psicosocials i de personalitat.

Dins del grup de les Depressions es distingeixen, de manera molt genèrica, dos grans grups: les de tipus reactiu, provocada per factors externs, com per exemple una pèrdua, i l’endògena, deguda a factors interns. Però generalment es considera que en una depressió estan implicats tots dos factors en diferent proporció. La connexió cos-ment és molt estreta.

Entre els factors biològics cal dir que un elevat i creixent nombre de recerques evidencien canvis en els mecanismes dels neurotransmissors, provocats per diversos factors fisiològics. Tenir un historial de depressió en la família sembla ser que augmenta el risc de patir-la. La predisposició hereditària és la principal responsable de la depressió endògena, encara que no és l’únic desencadenant.

Entre els factors psicosocials desencadenants destaquen els anomenats “esdeveniments vitals”, que provoquen un considerable estrès, tals com una separació, un duel no elaborat adequadament, un acomiadament, etc.; en resum, aquells que suposen una pèrdua per a la persona. Aquest estrès en persones vulnerables de base, amb predisposició, pot desencadenar una depressió més o menys greu. L’estrès crònic també pot actuar com a desencadenant, ja que provoca alteracions neuroendocrines.

Lligat als factors psicosocials, trobem els factors de personalitat. La inseguretat de caràcter, la baixa autoestima, la sensació de falta de control sobre la pròpia vida, constitueixen trets que generen predisposició. Les persones amb estratègies d’afrontament actives, centrades a resoldre el problema, presenten menys nivells d’ansietat i depressió. Al contrari que aquelles que se submergeixen en les emocions negatives i no empren estratègies adaptatives per afrontar el problema.

En qualsevol cas, tots estem exposats a patir depressió al llarg de la nostra vida. El suport social juga un paper fonamental tant per prevenir una depressió com per a superar-la.

Es cura la Depressió?

Amb el tractament adequat es pot arribar a la curació, però atès que és una malaltia molt més complexa que els atacs de pànic, és més pertinent parlar de millora, segons la Societat Espanyola de Psicologia, sobretot en alguns tipus de Depressió. El que sí podem afirmar amb força seguretat és que l’aplicació del tractament adequat pot ser molt útil i beneficiós.

Pateixo una Depressió o estic Trist/a?

El tret fonamental d’un trastorn com la depressió és una tristesa vital profunda que afecta a tot el funcionament d’una persona, i tant a les relacions intra com a les interpersonals.

La tristesa, a diferència de la depressió, té una relació més proporcional respecte al seu desencadenant extern, la seva intensitat no és tan elevada, la durada és més breu i no té tanta repercussió en el dia a dia de la persona.

Duel o Depressió

Segons l’Associació Americana de Psiquiatria (APA), una persona que ha patit la pèrdua d’un ser estimat només hauria de rebre el diagnòstic de Depressió major si la seva simptomatologia depressiva, de caràcter greu, es perllongués més enllà dels 2 mesos.

És normal en un primer moment, com a part de la reacció de pèrdua, presentar símptomes característics de la depressió major: baix estat d’ànim, sentiments de culpa, idees de mort, anorèxia, pèrdua de pes, insomni i abandó de les activitats sociolaborals. Gradualment i amb fluctuacions, passat aquest primer moment, la pertorbació de la vida diària deuria anar disminuint.

L’acceptació de la pèrdua i la “recuperació” es produirà cap a l’any.

Què m'ajuda a resoldre el duel de manera adequada, i així prevenir una depressió?
És molt important que a la persona se li faciliti:

  • L’expressió emocional de les seves vivències de tristesa, els seus sentiments d’injustícia, ira…
  • L’expressió de les circumstàncies que van precedir a la pèrdua.
  • Fer un relat de la seva relació amb el difunt.

En resum, és fonamental que la persona pugui parlar de l’ésser estimat i del passat. Per a això pot ajudar un familiar o amic de confiança.

Té el meu fill adolescent una depressió?

Segons el DSM V, Manual Diagnòstic i Estadístic dels trastorns mentals de l’Associació Nord-Americana de Psiquiatria, (el més utilitzat per psiquiatres i psicòlegs de tot el món), el criteri diagnòstic de depressió major ha d’incloure almenys cinc dels següents nou símptomes, durant un mínim de dues setmanes; i sempre han d’estar present els dos primers punts:

1. Estat d’ànim deprimit o irritable.
2. Pèrdua d’interès o de capacitat per gaudir en totes o gairebé totes les activitats habituals.
3. Pèrdua o augment significatiu de pes o de l’apetit.
4. Insomni o hipersòmnia.
5. Agitació o alentiment psicomotor.
6. Fatiga o pèrdua d’energia.
7. Sentiment excessiu d’inutilitat i culpa.
8. Disminució de la capacitat de pensar i concentrar-se.
9. Idees repetides de mort, idea suïcida o acte suïcida.

Tots els experts coincideixen a afirmar que, com més aviat es tracti la depressió, més fàcil i més ràpidament es podrà superar.

Com puc ajudar el meu fill adolescent a superar una depressió?

Abans de res, hem d’estar atents als símptomes, sobretot quan aquests s’allarguen en el temps.

Dialogar amb ell, sense que es senti envaït en la seva intimitat. Escoltant-ho i aconsellant-ho, però sense aclaparar-ho, ja que llavors es tancarà molt en si mateix.

Recolzant-ho.

Davant la seva ira o irritabilitat no ajuda el respondre-li de la mateixa manera. És molt millor posar límits amb calma, fermesa i afecte. Això no exclou que alguna vegada puguem també perdre nosaltres el control, és normal ja que també som humans.

Convé pactar entre els dos unes rutines diàries, establint uns horaris també per a l’hora de dormir. La falta de somni els perjudica considerablement, tant en el desenvolupament psíquic com en el físic.

Cal animar-ho a realitzar exercici físic. Aquest és fonamental en un adolescent. Estimular-ho a realitzar activitats que li siguin agradables. L’exercici físic és el millor antidepressiu que existeix.

És bo fomentar les seves relacions socials, com per exemple convidar amics a casa. Necessiten molt de les activitats i converses amb aquests.

Ajudar-ho a reflexionar de manera positiva, corregir-li les autoverbalitzacions del tipus: “no serveixo per a res”, transformar el negatiu en positiu. Tots tenim els nostres punts forts i febles.

Animar-lo a escoltar música que li faci sentir bé.

Si els símptomes depressius persisteixen, procurar que recorri a un professional de la psicologia. La medicació, segons l’OMS i el Ministeri de Sanitat només és necessària en casos greus o molt greus.

Em puc curar d'un trastorn d'ansietat encara que porti molt temps patint-ho?

Es pot millorar molt la simptomatologia ansiosa, malgrat que aquesta ja porti temps pertorbant-nos. L’ansietat generalitzada, efectivament, es pot controlar força més.

Quant als atacs de pànic, aquests sí que es poden guarir independentment del temps que faci que els patim.

Tens més dubtes?

Estic aquí per a escoltar-te.